S'aixeca el teló any set de la enèssima crisi i no ens fa por no, la invasió de guiris que inunda els carrers i convida a que et piris seguim i seguirem defensant els barris L'any passat, 42 feminicidis t'ho miris com t'ho miris totalment innecessaris però a part de que lamentis, cal mirar endins canviar l'actitud, no és secundari Dos mil setze comença immillorable el molt honorable, a l'Obituari ja ni recordes quan hi havia manis el black block ara són parlamentaris trencarem l'armari, rebentarem la porta d'una altra ciutat morta, sortirà tota la merda teoria de l'esquerda es va fent gran seguirem a l'esquerra, per tots els mitjans vessaments de purins a les aigües d'Osona val més un porc que una persona convergent, tu ets el primer menys poltrona i més GDT el problema no son ells, sou tu i els teus cadells, goma 2 als teus budells sabeu que és joc brut / us quedeu muts, i tanqueu al CIE els nouvinguts benvinguts tots els refugiats solidaritat internacional seguim amb exigència, agraim la paciència dos anys després, torna resiliència GUILLEM M'han afusellat contra un mur a una Fal·luja de pluja i fum. sóc el puny amb un gua negre, en aquell podi, el 68. He estat humiliat i colpejat per encaputxats del kukuxklan he mort a la presó irlandesa per resistir a una vaga de fam. He rebut un tret i he agonitzat mirant el cel blau de Stalingrad, Sóc el somriure del vietnamita quan el rifle ianqui s'ha encallat. sóc un dibuix en un bloc enderrocat sóc la pluja d'un dia ennuvolat sóc l'alegria de la nena palestina quan el dron no pot volar He caigut a les portes de Madrid contra el feixisme el 36. grups autònoms atracant bancs l'últim alè de Puig Antich Sóc Diyarbakir i l'exèrcit kurd. d'una bastida caic al buit Sóc un algerià als suburbis de París un gendarme al dos mil sis Sóc una pipa a la paperera Sóc la pasta, de Lucio Ortubia sóc el que flota a Lampedusa, mans tallades a la tanca de Melilla. sóc unes claus com a puny americà sóc gasteiz el tres de març he plorat a Xile el 73 sóc les tendes d'Argelers Sóc les que mai han vençut, sóc l'eterna derrota. Sóc la sal de la terra, sóc dignitat que ha resistit

Que el destí si no faig res ja el conec, de fet, l'he repetit fins a acabar-ne fart, a cabassos, saturació a l'habitació dels mals endreços posar pedaços, a cop de decret dilluns negre inna concrete jungle com cada setmana insuportable l'absurditat encara no ha estat desnonada bufetades, feu vessar el got i no t'aguantes qüestió de prioritats, si el teu benestar ha de passar per damunt dels altres em pregunto si és normal i qui és el malparit que ens vol fer mal. són diferents percepcions, però no justifiquen les teves contradiccions i l'odi deixa pas a l'autorganització a la pluja, el barri es neteja, l'enveja fuig pels carrerons les rates surten dels palaus, una a una i demanen mil disculpes però el mal, el mal ja està fet no ens heu deixat ni les engrunes sou la púrria, dagues al coll segueixo moll Un dilluns de merda, plou... La cistella mig podrida ens faran creure que és el pa de cada dia però es pot arreglar, tornar a comenÇar i fer-ho millor, recordar els paranys, assaig error, no tornar-hi a caure després de la tempesta arriba la calma plataforma, herois del poble, és exemple 110 dies acampats a manlleu, des d'un despatx MAI no ho entendreu canvi de visió, nova percepció radiografia, cap a l'interior mentre hi hagi una injusticia en aquest món no descansaràs però mai estaràs sol, oblida la por el que et fa mal et porta coses bones coincidir pel camí amb grans persones veure l'altre com igual, és una victòria saber que ningú és imprescindible Tot depèn del color del vidre poder tornar a viure pujar al tren que et faci més lliure, quan passi l’hivern torni el teu somriure, i torni la il·lusió la única missió: cuidar-nos per damunt de tot nen Un dilluns de merda, plou...

Me'n recordo de vosaltres quan cau el sol arriba la nostàlgia, trobo consòl encén la llum tènue, crea caliu pillo el micro, ella ja riu els llibres, les birres, amics que t'estimes t'ajuden aprenen i fem noves rimes s'estiren els dies, fuig la foscor i amb vosaltres la musica sona molt millor per sort hem après a compartir el dolor hem apres | a donar-nos calor les mentides no s'obliden però ho portem millor si estem amb els nostres no hi ha por Gent meravellosa va creant un món més digne recordo la història, veig cada victòria pero cap de nosaltres serà lliure fins que no esbotzem l'última porta Me'n recordo de vosaltres... et volen sol, et volen controlat per això hem après a viure en comunitat et volen trepitjant als altres quan calgui però per sort has après a ser solidari l'empatia cap als altres, les diferències saber donar les gràcies, abraçar-nos més sovint, escoltar a la resta, escoltar-nos per dins i celebrar-ho sempre amb una copa de vi

Tanca els ulls, aparta l'encens para la musica i vine, estira't al meu costat que sonin els violins irrespectuosos que la base sigui la teva respiració, el teu alè Oblida la tensió, escapa les presons modula la veu i canta, com fa temps que no has cantat abandona la por, traïciona la raó clava'm la mirada, aguanta'm els ulls Acostat silenciós, que et revelaré un secret sota pell tatuada d'asfalt bateguen les dunes, espores de rebel·lió ancestral que jo formo part de la força que sobreviu a tanta ràbia que s'alça cada matinada per tornar a dormir amb tu una ebrietat que no ve de l'alcohol. una bomba de plenitud. Clava'm les dents, mossega'm el coll, delicadesa i gust recorre'm l'espinada besa'm els ulls, dibuixa'm llengüetades fredes i calentes, fredes i calentes sentiràs com tremolo amb tu Oblida la tensió, escapa les presons modula la veu i canta, com fa temps que no has cantat abandona la por, traïciona la raó clava'm la mirada-aguanta'm els ulls Descansa els ulls deleix-te per l'espurna que et torna la retina aigua aparta totes i cadascuna de les estructures de la raó. No et preocupis de res que no sigui sentir les meves mans modelant-te el cos, segueix els ritmes, fes que m'oblidi, pintarem els colors del foc. Vine i escolta'm, d'un cop aborda'm, només una mica broda'm, un vestit de saliva, una carta escrita amb tinta xina sorgint cada ferida sota el plugim que empapa els vidres deixa que pugi amb tu al cel i fem caure els mites Oblida la tensió, escapa les presons modula la veu i canta, com fa temps que no has cantat abandona la por, traiciona la raó clava'm la mirada-aguanta'm els ulls

Passadisos i escales avui confonen l'essència del poble han sentit crits i bales, han sentit riure un noble han vist que a les escoles l'entrada no és grata pels pobres que algú ha de morir de fam perquè altres gaudeixin les postres i hem d'estar de puta mare amb els nostres pel propi peu podem sumar i fer força, deixem-nos d'òsties busquem rastres, maneres, som grans com astres, o el materialisme se'ns menjarà i governarà el desastre. Són històries tristes ja vistes. Vols escapar-te. No trobaràs en revistes qui ets, reflexiona i avança Fes un viatge i decideix com estimar-te però la ciutat t'estanca i no et dóna lloc per la calma per tant tiu vigila si passes masses hores a barna és la continuïtat de la vida la victòria i el karma. Che Guevara, Sartre, Cioran o ara Kenny Arkana. Europa falla i al món àrab encara fan batalla. Possiblement tinc ales i sobrepasso les mil traves. Mossos d'esquadra peguen i capellans fan marranades. Salten les alarmes. Deixant les coses clares, que això no és 'Sweet home Alabama' ni un líder fotent campanya. Mort al burgès que es camufla entre una copa de cava. Alça el puny enlaire i rebentem la infraestructura humana. El pensament mana: treballa, de tant en tant "s'envala" i emana que som records viscuts a l'Havana Cau el cel però estic aquí buscant el camí per no defallir quedat amb mi, no val la pena sortir quan veig l'escena cada mati ego en vena, no va aixi trencar-se l'esquena és el camí todo para todos, per tu un balí i un bitllet només d'anada pel Sala i Martín enfin esmena total una seixantena mola pero cal trencar cadenes de socarrel moure terra i cel, treuret del cau i que vegis el que veu la gent normal trobaràs un món agonitzant en abocadors i barraques de fang desesperació remenant contenidors us mireu els dos, ella té deu anys a la seva mirada hi veuràs la indiferència de veure's atrapada enmig d'una selva però dins del cor batega resistència indígena i quan dorm imagina com seria la vida fora d'aquesta mina el seu cos, arrapat a una nina capitalisme fins al moll de l'os no administra la vida sino que gestiona la mort tu torna, a l'Europa de la norma on la felicitat es compra on la llibertat passa pel camí marcat i l'ombra d'un atemptat no s'hauria gestat sense el conflicte armat que heu alimentat, plouen bombes i per sortir del pas, et poses un altre llaç cabem una tomba, per enterrar-te aviat

Canalitzar amb una rima l'angoixa del capitalisme persones que no poden viure l'absurditat és increïble pero no ho veiem estan tan lluny ho sabem tanquem els ulls la alienació ens fa menys humans l'estima pels germans apartarem les il·lusions aprendrem el valor dels fets Farem de les nostres vides una lluita permanent imagina't el que es pot fer imagina el que es pot dir hem deixat d'imaginar hem començat a construir ******************************************** no t'ho volia dir, però tot penja d'un fil fes que mori el temps, quedem-nos sempre aquí ******************************************** busco el meu lloc però t'ho juro que no el veig cada vegada m'agrada menys la gent zero respecte a qui sap el que hi ha i ha mirat cap a un altre costat seré jo el canvi que vull per demà no veig el que busco, i ho tinc davant frustració desesperament i en calent la merda raja fàcilment, però quan no queden forces trobes espatlles lentament t'abracen i et recorden som fills de la tendresa revolucionària la solidaritat és l'art de saber que no et faltarà mai res mentre hi siguin ells i elles, tres voltes rebels i un somriure en tenim prou amb reviure cada nit d'estiu decidim que la vida es viu i la viurem com voldrem avui som aquí, demà ja veurem he conegut a qui estima més als altres que a si mateix he conegut a gent, que no té pertinences m'ho han donat tot sense coneixe'm i no es casualitat que qui més dóna sempre és qui menys té sense res a perdre, perquè sempre és millor escopir amb elegància, oblidar la por. no t'ho volia dir, però tot penja d'un fil fes que mori el temps, quedem-nos sempre aquí busco el meu lloc però t'ho juro que no el veig cada vegada m'agrada menys la gent zero respecte a qui sap el que hi ha i ha mirat cap a un altre costat seré jo el canvi que vull per demà no veig el que busco, i ho tinc davant frustració desesperament i en calent la merda raja fàcilment quan no queden forces trobes espatlles lentament t'abracen i et recorden som fills de la tendresa revolucionària la solidaritat és l'art de saber que no et faltarà mai res mentre hi siguin ells i elles, tres voltes rebels i un somriure en tenim prou amb reviure cada nit d'estiu decidim que la vida es viu i la viurem com voldrem avui som aquí, demà ja veurem Vaig dir prou, si creus en algu lluita per allò, hi han exemples potser jo puc viure la vida que voldria miro al voltant i no estic sol

Et diran que dubtar es dolent, pren decisions | sigues coherent dubtar es de dèbils | debats estèrils tu no escoltis a la gent que et diu que hi ha altenativa varis camins però només una vida Quan el poble s'indigna es mobilitza la por de la banca s'il·lumina cremen carrers de conciència pesa més l'ètica que la moneda el raval reclama respecte i justicia justicia injusta que al pobre agenolla i el crim que la compra riu mentre s'omple les butxaques amb cada sobre millonades, per la caixa barricades, creixen gràcia DUBTA, DUBTA SEMPRE A CADA PASSA, A CADA INSTANT DUBTA, DUBTA SEMPRE no hi ha certesa, no hi ha veritat DUBTA, DUBTA SEMPRE A CADA PASSA, A CADA INSTANT DUBTA, DUBTA SEMPRE QUE DEL DUBTE NEIX LA LLIBERTAT ells també dubten esclar. Però amb diferència cabdal: Nosaltres amb principis intactes coherència elegància en els actes ells són els primers sempre volen més escolta, interesos de sobra entre vicis i compres, compren el poble tapant amb l'estelada una factura elevada justificada a cops i bales renten la cara al mosso que dispara sinó pregunta-li a Ester Quintana Tinc la pedra a la mà miro a l'horitzó, miro més enllà saluda la incertesa no sé el camí, però sí a on vull arribar creix amb mi una pregunta Que sí, que no, que potser, segur. Que cada cop que es repeteix s'alça un mur que costa que es trobin longitud i latitud que en la vida no ens ha de fallar mai l'actitud solitud o companyia, història o filosofia rap amb banda dia a dia fins la plenitud, maite zaitut o jo a la meva olla netejant sempre els vinils amb pulcritud. Són les petites coses les que m'ajuden a viure amb el plaer de dubtar quan a la nit em poso a escriure No sé si cantar-li a la lluna, que avui brilla com ninguna, que entra en silenci com una indescriptible fortuna o fer el punk i vomitar contra l'estat del benestar dubtar davant d'un mosso si avançar o recular atacar el govern corrupte, una cosa si: Subversa sens dubte DUBTA, DUBTA SEMPRE... Ens han trencat la cara, però mai el somriure un motiu per viure, un motiu per seguir ens han empresonat, però seguim aquí ara i encara, ara i encara